Qui és El nostre pitjor enemic?

Jugo amb el títol del meu nou llibre El nostre pitjor enemic, i faig una recerca a Google, carregat de sentit de l'humor, a veure quines respostes em dóna.
Entre altres, descobreixo que el nostre pitjor enemic pot ser:
instagram
Mariano Rajoy
L'ADN català

El nostre pitjor enemic; completeu la frase

Us proposo un joc amb una frase inclsa al meu nou llibre El nostre pitjor enemic. Podeu jugar de dues maneres:

a) endevineu quina paraula falta 

b) poseu la que vulgueu.

.

Les nits s’agafen a la pell amb ___________, amb llaços d’una humitat que inunda qualsevol intent de dormir.

El nostre pitjor enemic; presentació oficial

Aquest dimecres, 24 d'agost, tindrà lloc la presentació oficial d'El nostre pitjor enemic. Com a obra guanyadora del premi de 2015, es presentarà enguany com a acte previ a l'entrega del XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.

Sense dubte, enguany ho viuré sense tants nervis, i podré gaudir de l'acte que des de fa tants anys i tan bé organitzen a Vinebre.

L'illa

L'illa on es desenvolupa gran part de l'acció de la novel·la és un espai limitat, perdut a l'oceà, lluny de cap altre rastre humà. Un espai una mica claustrofòbic d'on és difícil, o impossible, sortir. A més, el seu clima monòton pesa com una llosa a la rutina diària dels personatges, sol rere sol, calor, xafogor.
Una illa amb un to rogenc, desèrtic, amb uns "habitants" ben poc amables.

Llegint El nostre pitjor enemic

Llegint un altre fragment d'El nostre pitjor enemic, on descric un dels personatges, la comandanta. Una descripció més aviat psicològica que física.

Llegint El nostre pitjor enemic 1

Llegint un fragment d'El nostre pitjor enemic, en què es desferma una tempesta a l'illa on està ambientada l'acció, una illa aclaparada per la monotonia del sol, dia rere dia.

Els carrers que fan baixada

"Els carrers que fan baixada són més llaminers, però si et deixes portar i no pares compte, pots caure i prendre mal."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

Les revolucions tenen mal envellir

"Les revolucions tenen mal envellir i, quan s'acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

El nostre pas

"El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

El general

El general és el personatge que serveix d'excusa perquè es desenvolupi la trama. És un dictador que, després de trenta anys, ha estat enderrocat per una revolta. La Junta Militar que governa el país el vol mantenir lluny de forma discreta, que no molesti. Per al nostre comandant, serà una mena de monstre que caldrà vèncer, tot i que són altres el smonstres del seu passat, i del seu dins, els qui realment el torturen.

Una petita descripció del general. Per cert, em vaig basar en un personatge cinematogràfic mentre pensava en ell, algú autoritari i dur (algú s'arrisca a endevinar-lo):

.

Tot i els anys, és un home corpulent que desprèn energia. El rostre marca angles precisos, mandíbules endurides amb fermesa. Els cabells blancs, pentinats enrere, fan que els ulls destaquin en una mirada penetrant, hipnotitzadora; ningú és capaç de suportar-ne gaire temps la trajectòria. El coll és gruixut, prepotent, i quan es gira de cop se li tiben els músculs com estries de columnes antigues, sota les quals s’hi arreceraven els déus. Les mans tenen quelcom de mitològic, d’heroi a la recerca del foc, i sempre les té en moviment, una o l’altra, ara l’una, ara l’altra, mentre fa ballar entre els dits, curiosament de manera alegre, una moneda.

12 llibres; retrat de família

Amb El nostre pitjor enemic, la família arriba ja a la dotzena. Fa goig veure'ls així junts, recordar tantes emocions.

Benvingut a casa!

Fa tot just uns minuts, acaba d'arribar la capsa amb els primers exemplars.
Benvingut a casa!

El mariscal

Una altre personatge important, present i absent alhora al llarg de tota la novel·la, és el pare del comandant, el mariscal, un militar de prestigi amb èxits al camp de la batalla, que no en altres indrets.
Aquí va la seva descripció:
.

El mariscal no era un home atractiu, però tenia un posat impecable, net, desinfectat, amb cabells sotmesos sense angúnies a la disciplina més estricta, sempre al lloc exacte que els pertocava i que només recorda d’un gris elegant, amb reflexos de brillantina. Dominava l’espai sense esforç aparent, tot estalviant moviments innecessaris, amb els braços prop del cos, compacte. Les mans jugaven amb la gorra que feia rodar hipnòticament; dos cossos atrets per incomprensibles lleis de la física. Sense la gorra, les mans es veien despullades, neguitoses, i no tardaven a cercar un substitut que acudís al rescat; tot un símbol de feblesa que, en cas de necessitat, amagava sota la taula. La mirada dictava ordres impossibles de desobeir, a través d’algun mecanisme secret que inutilitzava la voluntat aliena. Ordres silencioses, acatades per obligació visceral, sense remei, sense dubtar. Les faccions del rostre eren pulcres, proporcionades, i la resta dels mortals les observaven amb serenitat, les admiraven; però el comandant només hi distingia aquella tristesa insondable, de pou, que li recordava els motius, que l’assenyalava.

la comandanta

La dona del comandant, a qui tothom anomena la comandanta, és un altre dels personatges de la novel·la. Crec que amb la seva descripció, defineixo bastant el seu caràcter o, almenys, l'efecte que provoca a la gent que l'envolta.
.

La comandanta atresora una bellesa que anuncia, d’alguna manera primitiva i animal, la imminència de perills, la conveniència de posar distància per protegir-se i, malgrat tot, la necessitat de sepultar la prudència. No és de bellesa canònica; el seu truc no rau en la perfecció, sinó en el magnetisme. El rostre, esculpit amb decisió per mans agosarades a qui no els tremolà el pols, no mostra l’encant d’unes corbes que supliquin carícies; dibuixa angles que les exigeixen. Els pòmuls són cims inaccessibles i, per tant, amarats de desig. Mira al voltant com un jutge fart de ser magnànim, que acumula una rancúnia que algú haurà de pagar. El nas, llarg i prim, esdevé pàtria i frontera, tribunal que parteix en dos el món. Quan respira, amb una imperceptible dilatació de les aletes inferiors, reparteix justícia. La tasca de botxí la reserva als seus ulls, que llueixen amb encant de destral afilada, però no com un càstig; és el premi que destina als guerrers més agosarats. Com calia esperar, tampoc es mou amb suavitat, sinó dictant sentències; a cadena perpètua, en el millor dels casos.

El comandant

El comandant és el protagonista d'aquesta novel·la. Com ja deia en un apunt anterior, es tracta d'un dels meus típics personatges, secundari, perdedor.

Al contrari dels contes, on passo de puntetes per les característiques físiques dels personatges, a la novel·la m'he vist la necessitat de detallar-ne millor l'aspecte, no tan sols de cara al lector, sinó per a mi mateix. No tinc gaire experiència en aquesta faceta de l'escriptura, i li he dedicat molta atenció, hores, i infinites relectures. Les descripcions són tan físiques com, sobretot, psicològiques.

Aquí teniu la del protagonista, a la pàgina 9. Jo em vaig inspirar, aproximadament, en una persona real. A veure qui si algú l'endevina.

.

Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i se li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s.

El nostre pitjor enemic; l'editorial

La gent que em segueix sap que sóc un tossut amant dels relats breus. N’he escrit més de cinc-cents, n’he publicat set reculls ( a més dels tres, com a mínim, pendents de publicar). Ës una relació d’amor que, tot i les dues novel·les que ja he escrit, no cessa. Durant tots aquests anys d’amor amb els contes, m’han acompanyat a visitar diverses editorials i agents. En molts casos, el resultat ha estat el silenci; i en d’altres, la resposta ha estat gairebé idèntica: “quan tinguis una novel·la, torna”.

No totes les editorials són així. En el meu cas, Cossetània ha estat l’excepció més clara. Després de publicar el meu primer conte en un recull col·lectiu, i de proposar-me participar al llibre El brogit de l’Ebre,  van ser ells qui em van convidar a publicar un recull en solitari i, sense ni tan sols haver llegit els contes, em van fer arribar el contracte; és una prova de confiança que mai oblidaré. Des de llavors, han nat publicant els meus reculls sense dubtar-ho, i emplau, enormement, que sigui Cossetània l’encarregada de publicar la meva primera novel·la, com una mena de justícia poètica del destí.