El 12è llibre, la 1a novel·la de Jesús M. Tibau, XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre
dimecres, 31 d’agost de 2016
Qui és El nostre pitjor enemic?
Jugo amb el títol del meu nou llibre El nostre pitjor enemic, i faig una recerca a Google, carregat de sentit de l'humor, a veure quines respostes em dóna.
Entre altres, descobreixo que el nostre pitjor enemic pot ser:
Mariano Rajoy
L'ADN català
diumenge, 21 d’agost de 2016
El nostre pitjor enemic; completeu la frase
a) endevineu quina paraula falta
b) poseu la que vulgueu.
.
Les nits s’agafen a la pell amb ___________, amb
llaços d’una humitat que inunda qualsevol intent de dormir.
dissabte, 20 d’agost de 2016
El nostre pitjor enemic; presentació oficial
Aquest dimecres, 24 d'agost, tindrà lloc la presentació oficial d'El nostre pitjor enemic. Com a obra guanyadora del premi de 2015, es presentarà enguany com a acte previ a l'entrega del XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.
Sense dubte, enguany ho viuré sense tants nervis, i podré gaudir de l'acte que des de fa tants anys i tan bé organitzen a Vinebre.
dimarts, 16 d’agost de 2016
L'illa
L'illa on es desenvolupa gran part de l'acció de la novel·la és un espai limitat, perdut a l'oceà, lluny de cap altre rastre humà. Un espai una mica claustrofòbic d'on és difícil, o impossible, sortir. A més, el seu clima monòton pesa com una llosa a la rutina diària dels personatges, sol rere sol, calor, xafogor.
Una illa amb un to rogenc, desèrtic, amb uns "habitants" ben poc amables.
Una illa amb un to rogenc, desèrtic, amb uns "habitants" ben poc amables.
dissabte, 13 d’agost de 2016
Llegint El nostre pitjor enemic
Llegint un altre fragment d'El nostre pitjor enemic, on descric un dels personatges, la comandanta. Una descripció més aviat psicològica que física.
Llegint El nostre pitjor enemic 1
Llegint un fragment d'El nostre pitjor enemic, en què es desferma una tempesta a l'illa on està ambientada l'acció, una illa aclaparada per la monotonia del sol, dia rere dia.
dijous, 11 d’agost de 2016
Els carrers que fan baixada
"Els carrers que fan baixada són més llaminers, però si et deixes portar i no pares compte, pots caure i prendre mal."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.
dimecres, 10 d’agost de 2016
Les revolucions tenen mal envellir
"Les revolucions tenen mal envellir i,
quan s'acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador blanc o negre,
sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.
El nostre pas
"El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.
diumenge, 7 d’agost de 2016
El general
El general és el personatge que serveix d'excusa perquè es desenvolupi la trama. És un dictador que, després de trenta anys, ha estat enderrocat per una revolta. La Junta Militar que governa el país el vol mantenir lluny de forma discreta, que no molesti. Per al nostre comandant, serà una mena de monstre que caldrà vèncer, tot i que són altres el smonstres del seu passat, i del seu dins, els qui realment el torturen.
Una petita descripció del general. Per cert, em vaig basar en un personatge cinematogràfic mentre pensava en ell, algú autoritari i dur (algú s'arrisca a endevinar-lo):
.
Tot i els anys, és
un home corpulent que desprèn energia. El rostre marca angles precisos,
mandíbules endurides amb fermesa. Els cabells blancs, pentinats enrere, fan que
els ulls destaquin en una mirada penetrant, hipnotitzadora; ningú és capaç de
suportar-ne gaire temps la trajectòria. El coll és gruixut, prepotent, i quan
es gira de cop se li tiben els músculs com estries de columnes antigues, sota
les quals s’hi arreceraven els déus. Les mans tenen quelcom de mitològic,
d’heroi a la recerca del foc, i sempre les té en moviment, una o l’altra, ara
l’una, ara l’altra, mentre fa ballar entre els dits, curiosament de manera
alegre, una moneda.
dissabte, 6 d’agost de 2016
12 llibres; retrat de família
Amb El nostre pitjor enemic, la família arriba ja a la dotzena. Fa goig veure'ls així junts, recordar tantes emocions.
divendres, 5 d’agost de 2016
El mariscal
Una altre personatge important, present i absent alhora al llarg de tota la novel·la, és el pare del comandant, el mariscal, un militar de prestigi amb èxits al camp de la batalla, que no en altres indrets.
Aquí va la seva descripció:
.
Aquí va la seva descripció:
.
El mariscal no era
un home atractiu, però tenia un posat impecable, net, desinfectat, amb cabells
sotmesos sense angúnies a la disciplina més estricta, sempre al lloc exacte que
els pertocava i que només recorda d’un gris elegant, amb reflexos de
brillantina. Dominava
l’espai sense esforç aparent, tot estalviant moviments innecessaris, amb els
braços prop del cos, compacte. Les mans jugaven amb la
gorra que feia rodar hipnòticament; dos cossos atrets per incomprensibles lleis
de la física. Sense la gorra, les mans es veien despullades, neguitoses, i no
tardaven a cercar un substitut que acudís al rescat; tot un símbol de feblesa
que, en cas de necessitat, amagava sota la taula. La mirada dictava ordres
impossibles de desobeir, a través d’algun mecanisme secret que inutilitzava la
voluntat aliena. Ordres silencioses, acatades per obligació visceral, sense remei, sense dubtar. Les faccions del rostre eren pulcres, proporcionades, i
la resta dels mortals les observaven amb serenitat, les admiraven; però el
comandant només hi distingia aquella tristesa insondable, de pou, que li
recordava els motius, que l’assenyalava.
dijous, 4 d’agost de 2016
la comandanta
La dona del comandant, a qui tothom anomena la comandanta, és un altre dels personatges de la novel·la. Crec que amb la seva descripció, defineixo bastant el seu caràcter o, almenys, l'efecte que provoca a la gent que l'envolta.
.
.
La comandanta
atresora una bellesa que anuncia, d’alguna manera primitiva i animal, la
imminència de perills, la conveniència de posar distància per protegir-se i,
malgrat tot, la necessitat de sepultar la prudència. No és de bellesa canònica;
el seu truc no rau en la perfecció, sinó en el magnetisme. El rostre, esculpit
amb decisió per mans agosarades a qui no els tremolà el pols, no mostra
l’encant d’unes corbes que supliquin carícies; dibuixa angles que les
exigeixen. Els pòmuls són
cims inaccessibles i, per tant, amarats de desig. Mira al voltant com un jutge fart de ser magnànim, que
acumula una rancúnia que algú haurà de pagar. El nas, llarg i prim, esdevé
pàtria i frontera, tribunal que parteix en dos el món. Quan respira, amb una
imperceptible dilatació de les aletes inferiors, reparteix justícia. La tasca
de botxí la reserva als seus ulls, que llueixen amb encant de destral afilada,
però no com un càstig; és el premi que destina als guerrers més agosarats. Com
calia esperar, tampoc es mou amb suavitat, sinó dictant sentències; a cadena
perpètua, en el millor dels casos.
dimecres, 3 d’agost de 2016
El comandant
El comandant és el protagonista d'aquesta novel·la. Com ja deia en un apunt anterior, es tracta d'un dels meus típics personatges, secundari, perdedor.
Al contrari dels contes, on passo de puntetes per les característiques físiques dels personatges, a la novel·la m'he vist la necessitat de detallar-ne millor l'aspecte, no tan sols de cara al lector, sinó per a mi mateix. No tinc gaire experiència en aquesta faceta de l'escriptura, i li he dedicat molta atenció, hores, i infinites relectures. Les descripcions són tan físiques com, sobretot, psicològiques.
Aquí teniu la del protagonista, a la pàgina 9. Jo em vaig inspirar, aproximadament, en una persona real. A veure qui si algú l'endevina.
.
Té els ulls massa
junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el
rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar
explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les
divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra
tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que
l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt,
en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i se
li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que
no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus
minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i
una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable,
s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense
sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant
sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s.
dimarts, 2 d’agost de 2016
El nostre pitjor enemic; l'editorial
La gent que em
segueix sap que sóc un tossut amant dels relats breus. N’he escrit més de
cinc-cents, n’he publicat set reculls ( a més dels tres, com a mínim, pendents
de publicar). Ës una relació d’amor que, tot i les dues novel·les que ja he
escrit, no cessa. Durant tots aquests anys d’amor amb els contes, m’han
acompanyat a visitar diverses editorials i agents. En molts casos, el resultat ha
estat el silenci; i en d’altres, la resposta ha estat gairebé idèntica: “quan
tinguis una novel·la, torna”.
No totes les
editorials són així. En el meu cas, Cossetània ha estat l’excepció més clara.
Després de publicar el meu primer conte en un recull col·lectiu, i de
proposar-me participar al llibre El brogit de l’Ebre, van ser ells qui em van
convidar a publicar un recull en solitari i, sense ni tan sols haver llegit els
contes, em van fer arribar el contracte; és una prova de confiança que mai
oblidaré. Des de llavors, han nat publicant els meus reculls sense dubtar-ho, i
emplau, enormement, que sigui Cossetània l’encarregada de publicar la meva
primera novel·la, com una mena de justícia poètica del destí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)