.
La comandanta
atresora una bellesa que anuncia, d’alguna manera primitiva i animal, la
imminència de perills, la conveniència de posar distància per protegir-se i,
malgrat tot, la necessitat de sepultar la prudència. No és de bellesa canònica;
el seu truc no rau en la perfecció, sinó en el magnetisme. El rostre, esculpit
amb decisió per mans agosarades a qui no els tremolà el pols, no mostra
l’encant d’unes corbes que supliquin carícies; dibuixa angles que les
exigeixen. Els pòmuls són
cims inaccessibles i, per tant, amarats de desig. Mira al voltant com un jutge fart de ser magnànim, que
acumula una rancúnia que algú haurà de pagar. El nas, llarg i prim, esdevé
pàtria i frontera, tribunal que parteix en dos el món. Quan respira, amb una
imperceptible dilatació de les aletes inferiors, reparteix justícia. La tasca
de botxí la reserva als seus ulls, que llueixen amb encant de destral afilada,
però no com un càstig; és el premi que destina als guerrers més agosarats. Com
calia esperar, tampoc es mou amb suavitat, sinó dictant sentències; a cadena
perpètua, en el millor dels casos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada