dimecres, 3 d’agost del 2016

El comandant

El comandant és el protagonista d'aquesta novel·la. Com ja deia en un apunt anterior, es tracta d'un dels meus típics personatges, secundari, perdedor.
Al contrari dels contes, on passo de puntetes per les característiques físiques dels personatges, a la novel·la m'he vist la necessitat de detallar-ne millor l'aspecte, no tan sols de cara al lector, sinó per a mi mateix. No tinc gaire experiència en aquesta faceta de l'escriptura, i li he dedicat molta atenció, hores, i infinites relectures. Les descripcions són tan físiques com, sobretot, psicològiques.
Aquí teniu la del protagonista, a la pàgina 9. Jo em vaig inspirar, aproximadament, en una persona real. A veure qui si algú l'endevina.
.
Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i se li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada