dimecres, 28 de febrer del 2024

Al Club de lectura de Cambrils

 







27 de febrer de 2024. Viatge a Cambrils en motiu del Club de lectura que la Biblioteca Josep Salceda i Castells, conduït per Rosana Andreu, dedica al meu llibre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016).

Em sé la carretera de memòria, la transito sovint, però sobretot els últims mesos, acompanyant mon fill a la lliga de futbol de la categoria cadet, que juguem contra equips de la zona propera a Tarragona. Però avui viatjo sol, i com que aquests dies estic una mica nostàlgic, potser perquè estic remenant vells papers, em poso Verges 50. M’adono que fa exactament quaranta anys que el vaig escoltar per primera vegada, a inicis de 1984, també en un viatge en cotxe, quan els viatges en cotxe que no feies amb la teva família esdevenien mítics. De Lluís Llach tot just em començava a agradar alguna cançó, els meus gustos musicals estaven evolucionant ràpidament, i la banda sonora d’aquell viatge potser fou definitiu per a convertir-lo en el meu cantant preferit, segurament per a la resta de la vida, que un a aquestes edats ja canvia poc. Feia molt temps que no l’escoltava sencer, a tot volum, al cotxe, ell, jo i la carretera, i entenc l’impacte que em va causar, i se’m posa la pell de gallina als mateixos moments, i la lletra se’m fa present als llavis per art de màgia. El disc acaba quan albiro la sortida de l’autovia.

Arribo amb prou temps per donar unes quantes voltes pels carrers laterals de la Biblioteca, a la recerca d’un aparcament  que trobo a escassos metres. Avui el destí m’és favorable, però no el vent. Portava uns quants llibres per a alliberar per la ciutat, però el vent no ho fa recomanable; en deixo algun arrecerat a l’entrada d’un hotel, d’una floristeria. Entro a una clínica mèdica i li pregunto a la noia de recepció si li puc regalar un exemplar de Postres de músic, perquè estigui a la sala d’espera. Somriu, sorpresa, i m’avisa: “Segur que el robaran”. És igual; pensava deixar-lo al carrer.

Sense més preàmbuls, que comença a córrer la fresca per la riera de Cambrils, entro a la Biblioteca. De seguida em surt a rebre la Rosana, amb el seu somriure marca de la casa. Està una mica angoixada, perquè tenen molta feina, i estan curts de personal, i fins a l’últim moment patia per no poder assistir a la reunió del Club. Però avui ho tinc tot de cara, tot i que en aquells instants encara no n’era conscient. Pugem al segon pis. Rosana avisa els usuaris que potser farem una mica de soroll durant la reunió, en un racó de la sala, darrere una prestatgeria. Abans les bibliotecàries amenaçaven els usuaris que no fessin soroll, ara avisen que en faran elles. Porta un roller up del Campus Extens de la URV, que patrocina l’activitat, i em pregunta si tinc traça per a muntar-lo. Li contesto que tinc moltes qualitats, però aquesta no. Però entre tots dos, i un autor basc que estava per allí, que aviat publicarà el seu primer poemari en català –ho sento, no recordo el nom- ens en sortim. Tres persones de lletres hem pogut contra un roller up, que no cau ni res, i ens el mirem orgullosos, i amb certa temor.

Amb tot això, va arribant els membres del Club de lectura, la part més important de l’activitat. Com sempre, un 90% dones. Són força gent, i participatius, i de seguida tenen preguntes, curiositats, que miro de respondre, intentant explicar les motivacions que van portar un contista com jo a escriure la seva primera novel·la, i les dificultats, i els dolors, i els dubtes... i la satisfacció final, malgrat tot. En general em manifesten que els ha agradat molt, però sobretot agraeixo alguna crítica molt concreta, que accepto i comparteixo. Els mostro l’esquema que em va guiar, imatges que m’inspiraren per a descriure els personatges, i poder-hi conviure amb més facilitat, el dibuix que em vaig fer de l’illa, que juga un paper important i opressiu.

Fins que Rosana, que té una cura pel temps que comparteixo, ens diu que ja és hora d’acabar. Alguns aprofiten els instants finals per a aproximar-se, per a traslladar-me que els ha agradat, però de més a prop, i prenen nota d’algun dels meus reculls de contes que, com no pot ser d’una altra manera, m’han acompanyat.

Surto al carrer i ja és plena nit, i fa fred, però tinc el cotxe a prop. De tornada em poso Campanades a morts, que conté la primera cançó que em va enamorar de Lluís Llach –endevineu quina?- i em sento molt viu i ple. El nostre pitjor enemic és només avui el títol d’un llibre.

dissabte, 4 de març del 2023

La deessa Fortuna



El nostre pitjor enemic, la meva primera novel·la, el llibre que més em va costar escriure, amb qui més vaig lluitar en un combat cos a cos. Malgrat tot, ens hem reconciliat i ens mirem amb respecte i, perquè no dir-ho, amb estima.

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre
Fragment on apareix la deessa Fortuna a la proa del vaixell que duu els protagonistes a l'illa.

diumenge, 31 de gener del 2021

Eduardo Margaretto llegeix El nostre pitjor enemic



 L'escriptor i amic Eduardo Margaretto llegeix un fragment d'El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la, on el protagonista es troba al límit i, al mateix temps, a un pas d'un dignitat  potser inútil. 

Un altres dels bons amics que em regalen la lectura dels meus textos. Ganes d'abraçar-los a totes i a tots.


dijous, 14 de gener del 2021

Àngel Martí llegeix El nostre pitjor enemic



 L'escriptor i amic Àngel Martí em regala la lectura del fragment inicial d'El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la on tant vaig haver de lluitar contra els meus mecanismes d'autor de relats breus.

Ho podeu veure al seu blog Amb els ulls de l'Àngel.

Moltes gràcies.


diumenge, 10 de gener del 2021

El nostre pitjor enemic, fragments escollits per Núria Lorente



 Fragments escollits d'El nostre pitjor enemic, per Núria Lorente al seu blog Camins de vida, en aquest enllaç.

dimarts, 23 d’octubre del 2018

El nostre pitjor enemic al Club de lectura de Tortosa



Comentari d'El nostre pitjor enemic al Club de Lectura de Tortosa que, en part, aprofitem per comparar amb la meva segona, El calaix dels vols perduts, amb què té paral·lelismes i diferències.
Mostro imatges de les persones amb què m'he inspirat per descriure alguns personatges, parlem dels simbolismes que hi ha a la novel·la, de la seva abstracció, del lirisme, dels seus tocs onírics, de les motivacions, dels missatges, si és que n'hi ha, dels petits jocs que amaga.