Habituat a descriure de forma molt subtil
els personatges dels meus contes, he hagut de tarctar de forma diferent els
habitants d’aquesta la meva primera novel·la. Abans de donar-los veu i de
posar-m’hi a conviure durant tants mesos d’escriptura, els he hagut de conèixer
millor i, per tant, estimar-los. He hagut de prendre decisions per ells que mai
han estat fàcils per a una persona indecisa com jo. Els he posat rostre,
sentiments, passat… Una feinada per a mi! No m’he vist amb cor de posar-los
nom, potser per mandra, potser perquè d’aquesta manera ens representin millor a
cadascú de nosaltres i les nostres pors. De la mateixa manera, no he situat
l’acció ni en un lloc ni en temps determinat. Em refereixo a ells simplement
com a el comandant (el protagonista), la comandanta (la seva dona), el mariscal
(son pare, absent i omnipresent alhora), el general (el “monstre” a qui ha de
vigilar), el sergent i el caporal (dues peces que l’ajuden en moments
determinats, de la partida, com el cavall i l’alfil).
El comandant és un dels típics personatges
que apareixen als meus contes, que ben bé podria titular-se L’home invisible.
Aquesta mena d’homes “invisibles” em desperten molta tendresa i solidaritat. Es
tracta de persones que arriben a un bar o a la feina, s’aproximent a un grup de
coneguts que estan conversant, i ningú es gira per a saludar-lo, tothom
continuna indiferent a la seva presència mentre ell esbossa un tímid “bon dia”
pràcticament inaudible que no obté resposta. I cada vegada, el bon dia és més i
més fluixet, fins que el personatge es guanta la fama d’antisocial, antipàtic o
tancat. La meva solidaritat cap a aquesta mena de personatges ha impulsat
aquesta novel·la i gran part de la meva obra; herois invisibles, derrotats,
víctimes també d’ells mateixos.
El nostre comandant té una aparença molt
visible, tot i que maldestra, i malgrat la seva elevada estatura, que es va
vinclant amb els anys, no deixa de ser invisible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada