divendres, 22 de juliol de 2016

Recordant emocions nit entrega de premi

26 d'agost de 2015.  Avui és el dia, o caixa o faixa. Fa un parell de dies sona el mòbil al vespre, un número que desconec. “Truquem de l’Ajuntament de Vinebre”, diu una veu femenina. Se m’accelera el cor, perquè participo al XXXIII Premi de Narrativa que organitzen.  Em comuniquen que sóc un dels tres finalistes, i intento subtilment esbrinar quelcom més, però la veu es fa la despistada, i m’assegura que no ho sap.
El dia d’avui avança lent, camina sobre fang, li costa avançar, però el rellotge a poc a poc s’aproxima a l’hora de marxar. Dubtes: “Què em poso?” La meva dona ja ho té clar des del matí, i em dóna la seva conformitat. Deixem el nostre fill a casa de sa iaia, una mica dolgut, perquè potser voldria vindre amb nosaltres, però intuïm que un xiquet de sis anys no s’ho passaria gaire bé a una gala d’entrega de premis.

El vespre és net, la carretera, amiga, la conec amb escreix perquè hi passem desenes de vegades a l’any camí del meu poble. Parlem, sense música de fons; la música va per dintre. A Móra no ens desviem a la dreta, com sempre, sinó que seguim recte, riu amunt.
Malalt de paraules, jugo mentalment amb el nom del poble. Nascut en terra de VI, i vivint vora l’EBRE, Vinebre esdevé el millor dels llocs per fondre-s’hi. 
Aparquem tot just entrar al poble; sempre m’agrada arribar caminant, trepitjant els carrers dels pobles i ensumant els seus balcons. Avui comencen les festes, i Vinebre ens rep engalanat. A l’Ajuntament, recepció amb cava i desfilada de personalitats polítiques, culturals, amics i coneguts. Em presenten algun membre del jurat, i ni jo goso preguntar-los el que em moro de ganes per saber, ni elles, molt professionals, deixen anar cap pista. Tothom intenta animar-me, em convida a gaudir la festa oblidant-me del veredicte final, però és impossible.
Comença el sopar de gala de taules rodones assignades; ens toca la número 5, davant mateix de l’escenari, al centre, i intento buscar-li un significat a tot, alguna pista que m’orienti sobre el meu destí immediat. La tertúlia amb els companys/es de taula fa que oblidi què he vingut a fer (uns tres segons, aproximadament).
Toni Arencón presenta el llibre amb què guanyà l’any passat, L’ànima de l’assassí, i agraeix l’hospitalitat i emoció amb què va viure la gala, i convida els finalistes d’enguany a fer el mateix. Somric, i em repeteixo com un mantra la satisfacció que tinc per ser un dels escollits, perquè després de rellegir i retocar més de quinze vegades la  novel·la havia perdut qualsevol capacitat de judici i era un mar de dubtes.
La regidora de Cultura anuncia que la secretaria del jurat llegirà l’acta. Falten pocs segons perquè diguin el nom del guanyador, però no, diuen el de l’obra, que de sobte em sembla preciós i màgic: El nostre pitjor enemic.
I després, ebrietat d’emocions, incapacitat de descosir-me el somriure de la boca, petons, encaixades, flashos.
Parlaments de Carles Duarte, com a escriptor convidat, i del conseller d’Agricultura i de l’alcadessa, que es reservà la tasca de trucar-me dos dies abans fent-se una mica la despistada.
Acaba l’acte el tendre espectacle de Pepa Plana, la pallassa, que em regala un pom de flors de papers.
I tornem a casa, molt tard. Carrego el nostre fill per portar-lo al seu llit. Per a ell també ha estat un dia important, ha fet el seu primer intercanvi de cromos repetits i ha aconseguit a Messi. Ell ha intercanviat cromos, jo emocions.
Tornaré l'any vinent, ja amb el llibre sota el braç, que publicarà Cossetània, com una carícia del destí, perquè ells publicaren el meu primer conte l'any 1999, perquè ells han apostat cegament a publicar els meus reculls de contes, i és de justícia que publiquin també la primera novel·la.

Gràcies, Vinebre, una nova creueta al meu mapa emocional.
.
Més informació sobre el premi en aquest enllaç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada