El general

El general és el personatge que serveix d'excusa perquè es desenvolupi la trama. És un dictador que, després de trenta anys, ha estat enderrocat per una revolta. La Junta Militar que governa el país el vol mantenir lluny de forma discreta, que no molesti. Per al nostre comandant, serà una mena de monstre que caldrà vèncer, tot i que són altres el smonstres del seu passat, i del seu dins, els qui realment el torturen.

Una petita descripció del general. Per cert, em vaig basar en un personatge cinematogràfic mentre pensava en ell, algú autoritari i dur (algú s'arrisca a endevinar-lo):

.

Tot i els anys, és un home corpulent que desprèn energia. El rostre marca angles precisos, mandíbules endurides amb fermesa. Els cabells blancs, pentinats enrere, fan que els ulls destaquin en una mirada penetrant, hipnotitzadora; ningú és capaç de suportar-ne gaire temps la trajectòria. El coll és gruixut, prepotent, i quan es gira de cop se li tiben els músculs com estries de columnes antigues, sota les quals s’hi arreceraven els déus. Les mans tenen quelcom de mitològic, d’heroi a la recerca del foc, i sempre les té en moviment, una o l’altra, ara l’una, ara l’altra, mentre fa ballar entre els dits, curiosament de manera alegre, una moneda.

El mariscal

Una altre personatge important, present i absent alhora al llarg de tota la novel·la, és el pare del comandant, el mariscal, un militar de prestigi amb èxits al camp de la batalla, que no en altres indrets.
Aquí va la seva descripció:
.

El mariscal no era un home atractiu, però tenia un posat impecable, net, desinfectat, amb cabells sotmesos sense angúnies a la disciplina més estricta, sempre al lloc exacte que els pertocava i que només recorda d’un gris elegant, amb reflexos de brillantina. Dominava l’espai sense esforç aparent, tot estalviant moviments innecessaris, amb els braços prop del cos, compacte. Les mans jugaven amb la gorra que feia rodar hipnòticament; dos cossos atrets per incomprensibles lleis de la física. Sense la gorra, les mans es veien despullades, neguitoses, i no tardaven a cercar un substitut que acudís al rescat; tot un símbol de feblesa que, en cas de necessitat, amagava sota la taula. La mirada dictava ordres impossibles de desobeir, a través d’algun mecanisme secret que inutilitzava la voluntat aliena. Ordres silencioses, acatades per obligació visceral, sense remei, sense dubtar. Les faccions del rostre eren pulcres, proporcionades, i la resta dels mortals les observaven amb serenitat, les admiraven; però el comandant només hi distingia aquella tristesa insondable, de pou, que li recordava els motius, que l’assenyalava.

la comandanta

La dona del comandant, a qui tothom anomena la comandanta, és un altre dels personatges de la novel·la. Crec que amb la seva descripció, defineixo bastant el seu caràcter o, almenys, l'efecte que provoca a la gent que l'envolta.
.

La comandanta atresora una bellesa que anuncia, d’alguna manera primitiva i animal, la imminència de perills, la conveniència de posar distància per protegir-se i, malgrat tot, la necessitat de sepultar la prudència. No és de bellesa canònica; el seu truc no rau en la perfecció, sinó en el magnetisme. El rostre, esculpit amb decisió per mans agosarades a qui no els tremolà el pols, no mostra l’encant d’unes corbes que supliquin carícies; dibuixa angles que les exigeixen. Els pòmuls són cims inaccessibles i, per tant, amarats de desig. Mira al voltant com un jutge fart de ser magnànim, que acumula una rancúnia que algú haurà de pagar. El nas, llarg i prim, esdevé pàtria i frontera, tribunal que parteix en dos el món. Quan respira, amb una imperceptible dilatació de les aletes inferiors, reparteix justícia. La tasca de botxí la reserva als seus ulls, que llueixen amb encant de destral afilada, però no com un càstig; és el premi que destina als guerrers més agosarats. Com calia esperar, tampoc es mou amb suavitat, sinó dictant sentències; a cadena perpètua, en el millor dels casos.

El comandant

El comandant és el protagonista d'aquesta novel·la. Com ja deia en un apunt anterior, es tracta d'un dels meus típics personatges, secundari, perdedor.

Al contrari dels contes, on passo de puntetes per les característiques físiques dels personatges, a la novel·la m'he vist la necessitat de detallar-ne millor l'aspecte, no tan sols de cara al lector, sinó per a mi mateix. No tinc gaire experiència en aquesta faceta de l'escriptura, i li he dedicat molta atenció, hores, i infinites relectures. Les descripcions són tan físiques com, sobretot, psicològiques.

Aquí teniu la del protagonista, a la pàgina 9. Jo em vaig inspirar, aproximadament, en una persona real. A veure qui si algú l'endevina.

.

Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i se li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s.

El nostre pitjor enemic; sobre els personatges

Habituat a descriure de forma molt subtil els personatges dels meus contes, he hagut de tarctar de forma diferent els habitants d’aquesta la meva primera novel·la. Abans de donar-los veu i de posar-m’hi a conviure durant tants mesos d’escriptura, els he hagut de conèixer millor i, per tant, estimar-los. He hagut de prendre decisions per ells que mai han estat fàcils per a una persona indecisa com jo. Els he posat rostre, sentiments, passat… Una feinada per a mi! No m’he vist amb cor de posar-los nom, potser per mandra, potser perquè d’aquesta manera ens representin millor a cadascú de nosaltres i les nostres pors. De la mateixa manera, no he situat l’acció ni en un lloc ni en temps determinat. Em refereixo a ells simplement com a el comandant (el protagonista), la comandanta (la seva dona), el mariscal (son pare, absent i omnipresent alhora), el general (el “monstre” a qui ha de vigilar), el sergent i el caporal (dues peces que l’ajuden en moments determinats, de la partida, com el cavall i l’alfil).

El comandant és un dels típics personatges que apareixen als meus contes, que ben bé podria titular-se L’home invisible. Aquesta mena d’homes “invisibles” em desperten molta tendresa i solidaritat. Es tracta de persones que arriben a un bar o a la feina, s’aproximent a un grup de coneguts que estan conversant, i ningú es gira per a saludar-lo, tothom continuna indiferent a la seva presència mentre ell esbossa un tímid “bon dia” pràcticament inaudible que no obté resposta. I cada vegada, el bon dia és més i més fluixet, fins que el personatge es guanta la fama d’antisocial, antipàtic o tancat. La meva solidaritat cap a aquesta mena de personatges ha impulsat aquesta novel·la i gran part de la meva obra; herois invisibles, derrotats, víctimes també d’ells mateixos.

El nostre comandant té una aparença molt visible, tot i que maldestra, i malgrat la seva elevada estatura, que es va vinclant amb els anys, no deixa de ser invisible.