diumenge, 31 de juliol del 2016

El nostre pitjor enemic; sobre els personatges

Habituat a descriure de forma molt subtil els personatges dels meus contes, he hagut de tarctar de forma diferent els habitants d’aquesta la meva primera novel·la. Abans de donar-los veu i de posar-m’hi a conviure durant tants mesos d’escriptura, els he hagut de conèixer millor i, per tant, estimar-los. He hagut de prendre decisions per ells que mai han estat fàcils per a una persona indecisa com jo. Els he posat rostre, sentiments, passat… Una feinada per a mi! No m’he vist amb cor de posar-los nom, potser per mandra, potser perquè d’aquesta manera ens representin millor a cadascú de nosaltres i les nostres pors. De la mateixa manera, no he situat l’acció ni en un lloc ni en temps determinat. Em refereixo a ells simplement com a el comandant (el protagonista), la comandanta (la seva dona), el mariscal (son pare, absent i omnipresent alhora), el general (el “monstre” a qui ha de vigilar), el sergent i el caporal (dues peces que l’ajuden en moments determinats, de la partida, com el cavall i l’alfil).
El comandant és un dels típics personatges que apareixen als meus contes, que ben bé podria titular-se L’home invisible. Aquesta mena d’homes “invisibles” em desperten molta tendresa i solidaritat. Es tracta de persones que arriben a un bar o a la feina, s’aproximent a un grup de coneguts que estan conversant, i ningú es gira per a saludar-lo, tothom continuna indiferent a la seva presència mentre ell esbossa un tímid “bon dia” pràcticament inaudible que no obté resposta. I cada vegada, el bon dia és més i més fluixet, fins que el personatge es guanta la fama d’antisocial, antipàtic o tancat. La meva solidaritat cap a aquesta mena de personatges ha impulsat aquesta novel·la i gran part de la meva obra; herois invisibles, derrotats, víctimes també d’ells mateixos.

El nostre comandant té una aparença molt visible, tot i que maldestra, i malgrat la seva elevada estatura, que es va vinclant amb els anys, no deixa de ser invisible.

dissabte, 30 de juliol del 2016

A la portada

La portada del llibre mostra algun del singredients bàsics que ambienten el llibre: l'illa.
Una illa claustrofòbica, aclaparada per un clima monòton i calurós, on els personatges es veuen encerclats pel mar i el seu passat.
També es veuen unes peces d'escacs, un joc que apareix de forma periòdica

dijous, 28 de juliol del 2016

El nostre pitjor enemic, les cites


Per a encapçalar El nostre pitjor enemic he escollit dues cites inicials de dos autors ebrencs que estimo, Gerard Vergés i Artur Bladé.
.
¿Per què se senten veus enganyadores
i el navegant, enllà de les onades,
albira fèrtils illes, si és mentida?
Gerard Vergés, L’ombra rogenca de la lloba (v. 131-133)
 .
La desesperança no és una actitud vital i cal traspassar-la per dalt, com la claror de l’alba sobrepassa la foscor nocturna.

Artur Bladé, Viatge a l’esperança

dimarts, 26 de juliol del 2016

dissabte, 23 de juliol del 2016

A Priorat Diari

l'entrevista que Carles X. Cabós em va fer el 2015 per a Priorat Diari, parlant, entre altres coses, del Premi Narrativa Ribera d'Ebre per la meva primera novel·la El nostre pitjor enemic, que no es publicarà a finals d'aquest agost.

A Primera Columa de Canal 21

El 2015 Gustau Moreno em va entrevistar al primer programa de la temporada de Primera Columna, a Canal 21, en motiu del XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, i de la meva primera novel·la El nostre primer enemic.

A Cadena Ser Ebre


Ja podeu escoltar en aquest enllaç l'entrevista que Sílvia Tejedor em va fer a Cadena Ser Ebre en motiu del XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.

divendres, 22 de juliol del 2016

Entrevista a Antena Caro

Entrevista radiofònica amb Paco Tafalla a Antena Caro de Roquetes emesa el 28 d'agost de 2015, en motiu del XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.
Gràcies per fer-me sempre costat.
Recullo tota la informació sobre el premi en aquest apunt.

Recordant emocions nit entrega de premi

26 d'agost de 2015.  Avui és el dia, o caixa o faixa. Fa un parell de dies sona el mòbil al vespre, un número que desconec. “Truquem de l’Ajuntament de Vinebre”, diu una veu femenina. Se m’accelera el cor, perquè participo al XXXIII Premi de Narrativa que organitzen.  Em comuniquen que sóc un dels tres finalistes, i intento subtilment esbrinar quelcom més, però la veu es fa la despistada, i m’assegura que no ho sap.
El dia d’avui avança lent, camina sobre fang, li costa avançar, però el rellotge a poc a poc s’aproxima a l’hora de marxar. Dubtes: “Què em poso?” La meva dona ja ho té clar des del matí, i em dóna la seva conformitat. Deixem el nostre fill a casa de sa iaia, una mica dolgut, perquè potser voldria vindre amb nosaltres, però intuïm que un xiquet de sis anys no s’ho passaria gaire bé a una gala d’entrega de premis.

El vespre és net, la carretera, amiga, la conec amb escreix perquè hi passem desenes de vegades a l’any camí del meu poble. Parlem, sense música de fons; la música va per dintre. A Móra no ens desviem a la dreta, com sempre, sinó que seguim recte, riu amunt.
Malalt de paraules, jugo mentalment amb el nom del poble. Nascut en terra de VI, i vivint vora l’EBRE, Vinebre esdevé el millor dels llocs per fondre-s’hi. 
Aparquem tot just entrar al poble; sempre m’agrada arribar caminant, trepitjant els carrers dels pobles i ensumant els seus balcons. Avui comencen les festes, i Vinebre ens rep engalanat. A l’Ajuntament, recepció amb cava i desfilada de personalitats polítiques, culturals, amics i coneguts. Em presenten algun membre del jurat, i ni jo goso preguntar-los el que em moro de ganes per saber, ni elles, molt professionals, deixen anar cap pista. Tothom intenta animar-me, em convida a gaudir la festa oblidant-me del veredicte final, però és impossible.
Comença el sopar de gala de taules rodones assignades; ens toca la número 5, davant mateix de l’escenari, al centre, i intento buscar-li un significat a tot, alguna pista que m’orienti sobre el meu destí immediat. La tertúlia amb els companys/es de taula fa que oblidi què he vingut a fer (uns tres segons, aproximadament).
Toni Arencón presenta el llibre amb què guanyà l’any passat, L’ànima de l’assassí, i agraeix l’hospitalitat i emoció amb què va viure la gala, i convida els finalistes d’enguany a fer el mateix. Somric, i em repeteixo com un mantra la satisfacció que tinc per ser un dels escollits, perquè després de rellegir i retocar més de quinze vegades la  novel·la havia perdut qualsevol capacitat de judici i era un mar de dubtes.
La regidora de Cultura anuncia que la secretaria del jurat llegirà l’acta. Falten pocs segons perquè diguin el nom del guanyador, però no, diuen el de l’obra, que de sobte em sembla preciós i màgic: El nostre pitjor enemic.
I després, ebrietat d’emocions, incapacitat de descosir-me el somriure de la boca, petons, encaixades, flashos.
Parlaments de Carles Duarte, com a escriptor convidat, i del conseller d’Agricultura i de l’alcadessa, que es reservà la tasca de trucar-me dos dies abans fent-se una mica la despistada.
Acaba l’acte el tendre espectacle de Pepa Plana, la pallassa, que em regala un pom de flors de papers.
I tornem a casa, molt tard. Carrego el nostre fill per portar-lo al seu llit. Per a ell també ha estat un dia important, ha fet el seu primer intercanvi de cromos repetits i ha aconseguit a Messi. Ell ha intercanviat cromos, jo emocions.
Tornaré l'any vinent, ja amb el llibre sota el braç, que publicarà Cossetània, com una carícia del destí, perquè ells publicaren el meu primer conte l'any 1999, perquè ells han apostat cegament a publicar els meus reculls de contes, i és de justícia que publiquin també la primera novel·la.

Gràcies, Vinebre, una nova creueta al meu mapa emocional.
.
Més informació sobre el premi en aquest enllaç.

L'entrega del premi

Em plau encetar aquest blog recordant la nit en què em van atorgar el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, a Vinebre, per la meva primera novel·la, El nostre pitjor enemic.
Després de passar molts mesos barallant-me amb aquesta primera novel·la, de mantenir-hi una relació d'amor/odi, de rellegir-me-la, insegur, quinze o vint vegades, i perdre qualsevol perspectiva sobre la seva qualitat, per a mi és una doble satisfacció que un jurat hagi volgut premiar-la.
Ara a esperar la seva presentació, durant l'entrega del premi, el 24 d'agost de 2016, content que sigui Cossetània la que el publicarà, l'editorial que ha confiat a cegues en publicar els meus contes els últims deu anys, la que va publicar el meu primer conte l'any 1999, i que ara publicarà la meva primera novel·la.
La meva crònica del dia
Nota de premsa de Cossetània
Ràdio Flix
Vilaweb
Diari de Tarragona
La Marfanta
Ràdio Móra d'Ebre
Cop d'ull
Al meu facebook
A Instagram
La Vanguardia
Cornudellablog
Aguaita.cat
Diari de Tarragona 28-8-15
3/24
Notícia a L'informatiu de Canal 21
L'amic Emigdi
Priorat Diari
Notícia a Canal TE
Entrevista Antena Caro
Entrevista a Cadena Ser Ebre
Entrevista a Primera Columna de Canal 21