Sensacions amb El nostre pitjor enemic, a Barcelona

Dimarts passat, 15 de novembre, viatge a Barcelona per presentar El nostre pitjor enemic a la casa del llibre del passeig de Gràcia. Al tren m’acompanya la lectura de Josep Pla, descripcions precises, riques, belles del paisatge i la gent. Podria haver agafat un tren que arribava mitja hora abans de l’acte, però no he volgut arriscar-me confiant en la puntualitat ferroviària, i també volia aprofitar per passejar-me per la capital i visitar alguna de les seves llibreries; aquesta visita és una mica frustrant, en comprovar que un llibre publicat al setembre, al novembre ha desaparegut del taulell de novetats. Per a agafar forces i dolçor, bereno un croissant de xocolate.

Entro a La casa del llibre força aviat. Asseguda a l’espai reservat a les presentacions, ja amb el llibre a les mans, m’espera una escriptora amiga, la gandesana Carme Meix. Ja és veterana en aquests afers, i s’ho mira amb la perspectiva i tranquil·litat dels anys; ella no para d’escriure, no podria, i acumula novel·les inèdits que tant de bo vegin la llum aviat. La presentació serà gairebé una trobada d’escriptors, perquè també vénen Rafel Cases (vell amic blocaire, i fidel seguidor), Pilar Romera, amb qui properament conversaré a Canal 21 Ebre per parlar del seu nou llibre, Emili Gil, de La Sénia i dels seus móns ocults, l’Agustí Clua i la seva dona, camarlenc que escriu relats breus que m’encisen. L’acte també serveix d’excusa per poder abraçar un jove, tot i que vell amic blocaire, Coro Xandri, que fa nous anys, a la tendra edat de dotze, ja tenia un blog, El semàfor, des d’on parlava d’esports i de llibres i donava premis i tot, algun dels quals vaig tenir l’honor de rebre. I també conec l’Elena Morató, filla del pintor MoratóAragonès, del qual fa poc s’ha inaugurat un espai permanent a Cornudella; em diu que té idees per dur a terme al poble.

I arriba Genís Sinca, amb el seu entusiasme i dinamisme habitual. La llibreria ens prepara dos tamborets, però ell de seguida s’aixeca, necessita moure’s, i prescindeix del micròfon per poder gesticular millor, per gaudir de llibertat per comunicar a la seva manera. No repetiré les seves paraules, em ruboritza una mica de tan bones. Ha gaudit de la lectura, i ha arribat al més profund del llibre, lloa el seu estil, em tracta de murri, recorda els meus nanocontes i troba la seva estructura arreu del text, llegeix alguna de les descripcions, i en tria alguna de les meves preferides, com la de la comandanta, per exemple, i subratlla una de les cites inicials, del nostre Artur Bladé i Desumvila, que tant admirem tots dos.

Surto feliç. Els dubtes,  incerteses, i fins i tot el dolor, que m’havia provocar l’escriptura de la  novel·la, ara es veuen compensats amb escreix pels comentaris dels diversos presentadors del llibre (Gustau Moreno, Sílvia Veà, Emigdi Subirats, Francesc Valls-Calçada i Genís Sinca, de moment).

Estic cansat, trepitjar i respirar la gran capital em fatiga: sóc encara un xiquet de poble, avesat a gaudir d’una ciutat més humana com Tortosa. RENFE em reserva, per a aquest últim trajecte del dia de més de dues hores, un tren de rodalies de seients durs i poc amables. Va gairebé buit; jo, pràcticament ple.

(Les fotos adjuntes són de Carme Meix, Emili Gil i de Coro Xandri)