El nostre pitjor enemic, a La Cala RTV

El passat dilluns em van entrevista al programa L'Absenta de La Cala RTV, amb Àngen Martí i Ramon Ganzánez. En un to divertit i amè vam parlar, entre altres coses, del meu llibre El nostre pitjor enemic.
El podeu escoltar enaquest enllaç.

El nostre pitjor enemic, a Cornudella

El proper 5 de novembre serà un dia important; la presentació d'El nostre pitjor enemic, a Cornudella de Montsant, el meu poble.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca del Casal Jaume I, al carrer Sant Isidre on vaig viure de petit.
Comptaré amb un bon amic escriptor al costat, Francesc Valls-Calçada.

El nostre pitjor enemic, a Ràdio Tortosa

Torno a Ràdio Tortosa, al programa Bibliones que presenta Irene Prades, directora de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, del 20/10/16, per parlar del meu nou llibre, la novel·la El nostre pitjor enemic, de Cossetània Edicions.
Podeu escoltar l'entrevista a partir del minut 6.47.

Relats i guitarra a Vinebre

En poc més d’un any, tercer cop que vaig a Vinebre. Primer, l’agost de 2015, a recollir el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, después, a presentar la novel·la guanyadora, El nostre pitjor enemic, i aquest dissabte, per fer un recital de relats acompanyat de la guitarra d’Albino Tena.

Dissabte a la tarda quedem a casa seva. Carrega al maleter del meu cotxe la seva guitarra, altaveus, micròfons cablejat… i va afegint coses, tot per si de cas; és un professional molt meticulós que estima la feina ben feta. Jaqueta fina o gruixuda? Les dues, per si de cas. Jo porto impresos els textos escollits, uns pocs llibres, i un bolígraf que després em deixaré.

Durant el trajecte, riu amunt, aire condicionat molt suau i amena conversa sobre les nostres coses.

I arribem a casa Don Joan, un edifici renaixentista recuperat fa poc, que vaig descobrir la meva darrera visita a Vinebre, i on havia de llegir els meus contes, sí o sí.

Ja ens esperen, l’alcaldessa, la regidora de Cultura, i personal de l’Ajuntament. Tot està a punt, el tracte és dolç, amable, agraït, i el pati està pintat de colors càlids, t’abraça.

Fem proves de so fins que a l’Albino li sembla perfecte; vol que el públic ho escolti bé, vol xalar.

I comencem el recital, contes amb Cornudella i el Montsant de rerefons, inspirats en els meus passejos per Tortosa, relats amb tendresa i humor, nanocontes, fragments de vida. Llegeixo en braços de la guitarra, al ritme de les notes, esperant de vegades que Albino acabi un acord; és com una dansa.

Després, ens regalen felicitacions i agraïments, confessen alguna llàgrima que ha estat a punt de vessar. I vi del poble, dolç, és clar, i coc amb xocolate al mig.

Em demanen que signi exemplars dels meus llibres, i no trobo el bolígraf que havia portat. Albino, eficient, em deixa el seu, i a l’hora de marxar vol que me’l quedi, de record.

Una dona em diu que quan et quedes vídua, al poble d’adopten. Sí, Vinebre es veu un poble acollidor que diu Vine. Però nosaltres ara marxem, no del tot.

Molt sovint, quan faig presentacions dels llibres, em pregunten si jo trio la portada. Normalment, no. Per defecte, donfio en la professionalitat i el criteri de les editorials, i que cadascú ha de fer la seva feina.

En el cas dels llibres publicats per Cossetània, totes les portades han estat escollides per ells, i la veritat és que n'estic altament satisfet. Però en el cas d'El nostre pitjor enemic, em feia il·lusió una imatge concreta.

Fa temps que segueixo i admiro l'obra del company Adolfo Comes, i'he parlat al blog repetides vegades de la seva energia. Un dels seus quadres em seduïa especialment, es desperta moltes sensacions, m'amara de tendresa. Se'm va ocórrer la idea d'escriure un recull de contes amb personatges inspirats en el quadre, per tal de fer-lio servir de portada, fins que em vaig adonar que ja tenia escrit el llibre: El nostre pitjor enemic.

El vaig proposar a Cossetània com a portada, tot i saber que no s'ajusta a la línia que segueixen a la col·lecció, tot i ser conscient que la imatge pot impactar en excés i no resultar comercial. Finalment, l'editorial va triar una altra imatge, que s'adiu perfectament al contingut del llibre, i jo confio plenament en el seu criteri, sense cap problema, però volia deixar constància d'aquest rostre que, ben bé, podria ser el nostre pitjor enemic.

Al Diario de Teruel

Al Diario de Teruel es fan ressò de la meva primera novel"la, El nostre pitjor enemic, i de la signatura de llibre a la llibreria Serret de Vall-de-roures.

El nostre pitjor enemic, a Vall-de-roures

Ahir dissabte al matí, un cop més, enfilo la carretera camí de Vall-de-roures, amb un objectiu ben definit: el tamboret de la llibreria Serret on s'asseuen tots els autors i autores per a signar llibres.

Aquest cop amb la novetat de la primera novel·la sota el braç, El nostre pitjor enemic. Ens fa goig aquesta trobada de primers d'octubre, per a recordar aquell octubre de 2009, que hi vaig acudir directament des de Vic, on recollia el Premi Blocs Catalunya, i quan l'Octavi estava a punt de rebre, aquell atarda, el Premi Nacional de Cultura.

Com sempre, sessió de fotos amb cadascun dels clients, molts i moltes de les quals es deixen seduir per l'encant del llibreter, sens eoposar gaire resistència.

Aprofito un moment de descans, per a improvisar la lectura d'un fragment del dietari Molles per no perdre'm, on precisament explico una visita a la llibreria.

A Amposta, doble presentació de llibres

Ahir, presentació a la Biblioteca d'Amposta dels dos llibre que he publicat enguany: No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), i EL nostre pitjor enemic (Cossetània).

M'acompanyafa una de les persones que coneix millor la meva obra, i que s'ha llegit tots els meus llibres, Emigdi Subirats. També me'ls ha presentat quasi tots, en algun lloc o un altre, però en aquesta ocasió era una mica diferent. Els meus reculls de contes sé quin efecte causen, l'Emigdi n'ha parlat mols cops, i m'intrigava escoltar què li havia semblat la novel·la. Tot just abans de començar m'avança que em sorprendrà el que dirà.

Però abans, explica el joc i el fil conductor que guien No és la derrota, sinó el vent, la seva voluntat de veure els objectes, les situacions, la vida, des de diversos punts de vista.

I quan parla de la novel·la, cita expresions com "sorpresa", "el plaer de llegir", o "la capacitat descriptiva".

Dos llibres, dos gèneres, dos estils?

No ho sé, el recull de contes, adreçat a un públic de 12-14 anys (i a tothom en general), intenta ser més planer, amb més humor i enginy; la novel·la és més elaborada, amarada d'un to de tristesa, de poesia.

Però en el fons parlen del mateix tipus de personatges, bé sigui un mitjó tirat al carrer o d'un comandant no-ningú, de gent caiguda, desorientada... però mai, mai, derrotada, sin o volen.

El nostre pitjor enemic, a Cadena Ser Móra d'Ebre

Ja podeu escoltar l'entrevista que em van fer a cadena Ser Móra d'Ebre, aprofitant la presentació d'El nostre pitjor enemic a la llibreria Bassa.

Les dones que fan espelmes

A la foto, les gemanes Pallarès d'Arnes, Tere i Neus, Neus i Tere, a la llibreria Serret de Vall-de-roures. 

Porten un objecte a les mans on hi diu: Jesús M. Tibau El nostre pitjor enemic. Però no és veritat, no sóc el seu pitjor enemic, i elles són unes lectores i amigues ben dolces, les meves estimades dones que fan espelmes.

Dissabte vinent aniré a la llibreria Serret i els dedicaré l'exemplar.

Sensacions d'El nostre pitjor enemic, a Móra d'Ebre

30 de setembre, presentació d’El nostre pitjor enemic a la llibreria Bassa de Móra d’Ebre. Entre els assistents, molta gent de Vinebre, alcaldessa inclosa, poble petit però intrèpit, la vila que m’atorgà el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, i que ja situo al meu mapa emocional. S’agraeix la solidària presència de companys de lletres com Pere Audí, tortosí que ara ens parla d’Històries del Priorat, o Albert Pujol de la Fira del llibre ebrenc, o Núria Grau de Cossetània, o amics bibliotecaris com Paco Sanahuja. Entrevista per a la Cadena Ser de Móra d’Ebre, distesa; ja en portem unes quantes, i que podeu escoltar en aquest enllaç.

Inicia l’acte Sergi Bassa, llibreter, amb totes les lletres. Abans de parlar del llibre, una breu i amena explicació de la Pocavergonya, un vi elaborat a Vinebre, amb sarments plantats directament a la terra fèrtil i sedimentària, regal del riu. D’on ve el nom? El vi de la Ribera d’Ebre ha de conviure al costat de dos comarques amb gran potència vinícola, la Terra Alta i el Priorat. És poc conegut, té baixa autoestima, i potser ha arribat el moment de cridar “estic aquí!”, de perdre la vergonya, d’ocupar el seu lloc al món. Aquesta és l’actitud idònia per a lluitar contra el nostre pitjor enemic.

I ens posem a parlar ja del llibre. Bé, en parla la Sílvia Veà, professora de la URV i membre del jurat que m’atorgà el premi. No sé quantes presentacions s’hauran fet del meus llibres, en tot cas, desenes, però la que m’ha regalat la Sílvia ha estat de les millors. Es nota que se l’ha llegit amb bons ulls, acuradament, atenta als petits detalls, i a les idees de fons, que ha conviscut amb els personatges, que, en certa manera, ha trepitjat l’illa, escenari de gran part de l’acció, o de la inacció. Fins i tot s’ha entretingut a mirar cada racó de la portada, per a extreure’n sensacions. Lectores així compensen dos anys d’escriptura i reeescriptura, i fan, fins i tot, que em miri la novel·la amb uns altres ulls. El regal d’escriure, el regal de llegir i de ser llegit.

Amb ganes de tornar a la Ribera d’Enre, a Vinebre concretament, de nou. El 15 d’octubre, acompanyat emocionalment de la guitarra d’Albino Tena, per llegir alguns dels meus relats a la casa renaixentista de Don Joan.

De passeig amb els meus llibres

Aquesta setmana faré dues activitats amb els meus dos últims llibres:

-

Divendres 7 d'octubre, a les 19.00 h., a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, presentaré No és la derrota, sinó el vent, i El nostre pitjor enemic, amb la col·laboració de l'amic i escriptor Emigdi Subirats. Contes i novel·la, una bona excusa per debatre les diferències entre aquests dos gèneres, tant a l'hora d'escriure com de llegir.

-

Dissabte, 8 d'octubre, matí, a partir de les 11.00, a la llibreria Serret de Vall-de-roures, signatura d'exemplars. Una nova visita a l'inesgotable Octavi Serret per a carregar les bateries d'energia.